Polítiques oposades

Amb un tracte suprem, per no alarmar els mercats, la Reserva Federal (Fed) acaba d'anunciar que posa fi al programa massiu de compra d'actius financers i préstecs hipotecaris, perquè, en la seva opinió —avalada pels fets— l'economia nord-americana ha entrat en una etapa d'expansió moderada i de relativament sòlida creació d'ocupació. Poques hores després, es confirmava que la taxa anual de creixement el tercer trimestre va ser del 3,5%, inferior al 4,6% registrat el segon, però superior al 3,1% que esperaven els analistes. Janet Yellen sap molt bé que persisteixen incerteses (inflació amb tendència a la baixa, mercat hipotecari gairebé estancat) i per això mantindrà el cost dels diners en el 0% durant un llarg període... que pot acabar a mitjan 2015.

La retirada dels estímuls és un canvi de llarg abast que tindrà conseqüències per a l'economia mundial. Els EUA han injectat en la seva economia més de 4 bilions de dòlars durant els últims sis anys, amb pocs efectes secundaris sobre la inflació i sense que els responsables de la Reserva s'hagin deixat endur per temors a les bombolles en alguns mercats sensibles. Els estímuls que ara desapareixen han contribuït a elevar la taxa de creixement i ocupació —tot i que no en la mesura prevista— i han causat efectes col·laterals per als mercats internacionals, que ara hauran de corregir les seves estratègies. A l'efecte de la correcció de la crisi, el que importa és que Ben Bernanke va veure clar des del 2008 que calia practicar una política expansiva (pràcticament sense límits) per combatre la recessió (menys creixement, més atur) i l'amenaça deflacionista.

Mentre que Washington tanca el cicle d'expansió monetària amb resultats moderadament satisfactoris (tot i que l'economia no ha aconseguit encara el seu creixement potencial i els salaris estan estancats), l'eurozona ni tan sols ha iniciat el seu. És cert que l'euro parteix amb notables desavantatges: no és d'un sol país, no disposa de Tresor i les seves polítiques econòmiques nacionals són erràtiques o contradictòries. Però no excusen l'absència de debat entorn de la política monetària i fiscal i l'eterna coartada de “la burocràcia” per demorar decisions que haurien d'haver-se pres fa anys. Els Estats Units han recorregut una part del camí cap a la recuperació (la qüestió és quan serà el moment oportú per declarar una pujada de tipus); l'euro ignora quin serà el pas següent.

És una política que ni tan sols ofereix expectatives als mercats i té costos elevats per a tot Europa, inclosa Alemanya. A Espanya, la factura comença a pagar-se: la taxa intertrimestral de creixement el tercer trimestre va ser del 0,5%, una desena menys que el segon. És el primer indici de ralentització; és possible que n'apareguin més el quart trimestre. Les expectatives a curt termini ja no són tan optimistes. I la baixa inflació (-0,1% a l'octubre) fins i tot complica la capacitat de devolució del deute.