Barcelona, ciutat literària obsoleta

“Si no te’n recordes, no hi ha profecia”. En el conte ‘Vida de profetes’, Quim Monzó fa servir la figura del visionari com a metàfora de l’artista contemporani, incapaç de relatar la modernitat i, per tant, sense eines per legitimar-se. El relat, publicat l’any 1996, va ser inclòs al recull titulat amb el nom de la destinació on un bon grapat d’escriptors viatjaran aviat per fer valdre la literatura barcelonina: Guadalajara. Pel que fa a Monzó, es desconeix si el títol fa refarència a la localitat mexicana o ala de Castella-la Manxa: explicava que el motiu de la tria era, simplement, que li agradava com sonava. És a dir, que no hi havia cap lligam significatiu entre aquell sintagma i el que podíem trobar en les seves pàgines, la majoria ambientades a Barcelona. Aquest desplaçament geogràfic vaticinava una qüestió que trobem en el rerefons de les propostes de ficció que retraten la Barcelona actual. I és la de si és possible narrar-la sense que allò descrit pugui formar part del dia a dia d’un altre escenari urbà.

Criden l’atenció dos debuts d’enguany que parlen sobre la vida a Barcelona: Es lloga habitació (La Campana), de Carlota Font Castelló, i Mercromina, d’Aida Sunyol (premi BBVA Sant Joan, Edicions 62). Les coordenades són gairebé les mateixes: explotació laboral, preocupació pels diners, incapacitat de projectar un futur i inconsistència dels vincles. És a dir: precarietat, precarietat, precarietat. De tota mena. Al marge d’aquests conflictes, quasi inevitables en un paradigma turbocapitalista del primer món, és impactant trobar una gran quantitat de noms de franquícies. IKEA, Louis Vuitton o els brunch tenen més presència que no pas racons tan emblemàtics com el Bar Tomàs, la Granja Dulcinea del carrer Petritxol o l’Antic Teatre. L’ambientació d’un espai homogeneïtzat, resultat d’un imperatiu consumista liderat no pas per un govern sinó per les empreses que concentren el capital, fa que el lector pugui canviar el marc de la història sense que la trama es vegi alterada; una pèrdua de la petjada local retratada també a Gossos dempeus, d’Eduard Olesti (Club Editor), on l’escenari atrapa els personatges, reduïts a gossos sarnosos, entre feines anodines i interaccions mecàniques.

Què o com és Barcelona, o l’intent de redefinir-la, també s’ha fet pal·lès en la no-ficció recent. A Una noia a la ciutat (Anagrama), Mercè Ibarz, nascuda a la província d’Osca, rememora aquelles vivències que l’han travessada des que va posar un peu a Barcelona quan tenia disset anys: una retrospectiva emmarcada en carrers que avui tenen una altra nomenclatura; bars i cafeteries tancades, i redaccions de diaris de gran prestigi que ara tenen la persiana abaixada. Cesc Martínez també reflexiona sobre presències fantasmagòriqies de Barcelona: a La ciutat errant analitza l’espectre de diverses construccions monumentals abandonades, com ara el Palau Fonollar del carrer Portaferrissa, davant del qual passen els turistes alienats i carregats de bosses. A l’assaig Les batalles de Barcelona (Edicions 62), Jordi Amat també acaba desencantat: a través d’una crítica cultural dels últims cinquanta anys, testimonia la desfeta de la ciutat i es pregunta pel seu caràcter genuí. Els autors d’aquests tres llibres tenen en comú el fet d’haver participat d’un projecte de ciutadania pre-olímpica que ara s’acosten a interrogar des d’un marc narratiu basat en la pròpia experiència i en la documentació. És a dir, sense recórrer a la ficció.

Podem construir una imatge literària de Barcelona, una vegada hem assumit que fa aigües? I en cas que sí, és possible fer-ho sense que estigui contaminada per una gentrificació devastadora? El lector d’avui carrega amb l’apatia i la saturació de sentir i llegir per tot arreu sobre el declivi de la corporació BCN; hi ha el risc d’esgotar la seva curiositat a força de previsibilitat pamfletària i retòrica viciada. Una sortida airosa la va saber fer, en el seu moment, Italo Calvino amb Les ciutats invisibles: en una segona meitat de segle XX en què l’amenaça d’una urbs impersonal creixia de manera epidèmica, va idear cinquanta-cinc variables que convidaven a reflexionar sobre les diferents formes d’habitar-hi des del passat o de projectar-ne el futur. Un clàssic indiscutible que ens demostra com, en literatura, l’última paraula queda en mans de la imaginació més radical. Potser és la fantasia, encara que la fem néixer a contracor, l’única alternativa que ens queda per omplir la identitat d’una Barcelona buida i enyorada. O alleugerir-nos el seu dol prematur.