Catul i “prendre pel cul”

Excusi el lector el títol que hem posat a l’article d’avui —quant als jovenets, no hi ha cap perill perquè no llegeixen diaris—, però forma part d’un poema molt conegut de Catul, que ha portat de corcoll diverses generacions de traductors, i que encara deu ser motiu de discussió a certs països amb tirada obsessiva al puritanisme.

Gai (ja comencem!) Valeri Catul, de Verona, és un poeta de l’últim període republicà, del temps de les guerres civils i de Juli Cèsar, a qui el poeta va menysprear com aquest el va menysprear a ell. (És un bon senyal que els poetes no estiguin a bones amb els polítics, com, per exemple, ho estava Espriu amb el nacionalisme català: això sol donar fama, però una poesia mediocre.) Si Catul resulta original a les lletres llatines és perquè va ser influït per les gregues —això, de fet, és una constant a la literatura de Roma, produccions que els hel·lenistes sempre es miren amb un aire superior—, i perquè va introduir algunes formes poètiques, com l’elegia, que després serien practicades a la literatura imperial. És un enorme poe­ta, a banda que dediqués un bon nombre de les seves composicions a la diatriba, la sàtira (en el sentit actual), la ironia o la difamació: oh llibertat, no sempre atorgada als poetes! El lector comprovarà la qualitat d’aquest autor, igual com la del seu traductor, Jaume Juan, a l’edició que acaba d’aparèixer, bilingüe: Catul, Els poemes (Martorell, Adesiara, 2025).

Al tan famós carmen núm. 16, Catul va respondre amb despit a dos coneguts seus que el van criticar per dir porcades —cosa que només feia de vegades, perquè és un poeta elegant— i els va etzibar aquests dos versos que segueixen: “Pedicabo ego uos et irrumabo, / Aureli pathice et cinaede Furi...” Segons la bona traducció que comentem avui, això vol dir: “Pel cul us la fotré, i fins a la gola, / parell de maricons mamons, Aureli / i Furi...” El traductor no ha exagerat, però aquests dos versos van ser distorsionats, dissimulats o censurats durant segles, en especial quan la censura eclesiàstica —tàcita o explícita— era vigent: si no va aparèixer mai a l’Index librorum prohibitorum del Vaticà va ser perquè només hi sortien autors de l’edat mitjana cap amunt.

Joan Petit, el nostre gran classicista, es va veure obligat a posar-hi la perífrasi següent en una traducció seva de 1974 al castellà (que no va canviar en edicions ja diguem-ne democràtiques): “Os daré a probar y os impondré mi virilidad, Aurelio bardaje y Furio marica...”, que només s’acosta vagament a l’original llatí. A la Bernat Metge, fins a final del segle XX es trobaven poemes eròtics grecs i llatins pujats de to que eren substituïts, a la valenta, per línies de punts suspensius, amb una nota beata i exculpatòria a peu de pàgina. Ja no passa, com és el cas de la versió de Catul de Seva i Vergés (FBM,1990), on llegim: “Us la fotré pel cul, jo, i per la boca, marieta d’Aureli i cosó de Furi...” És correcte, i es repeteix a l’edició del mateix llibre que va fer Quaderns Crema, l’any 1999.

Eduard Sanahuja, també bon traductor, en una tria recent ja va poder posar-hi: “Jo us la fotré pel cul i per la boca, / maricó Aureli i Furi putarrot...”, que està bé. Tornant al castellà, el bon llatinista Ramírez de Verger, tot i que dedica la traducció a “Pura”, també va despatxar-se l’any 1988: “Os daré por el culo y me la mamaréis / mamón de Aurelio y marica de Furio...”, molt semblant al que deia Ramón Irigoyen l’any 2019: “Os voy a dar por el culo y me la mamaréis, / Aurelio maricón y puto Furio...” I el mateix any, en català, Jordi Parramon, gran traductor d’Ovidi, publicava a Edi­cions 62 una versió una mica alambinada: “He de dar-vos pel sac i a la mamada, / bardaix Furi i Aureli marieta...”

No ha de sorprendre que l’any 1772 —no fa tant—, en una edició llatina in-4º estampada per Baskerville (quin paper, quins marges, quina tipografia!), s’hi llegeixi l’original llatí sense embuts quan encara hi havia molta gent que coneixia la llengua clàssica. Els anglesos, sempre tan liberals. És possible que a l’època victoriana la traducció dels famosos versos fos edulcorada; però hom no disposa d’aquelles versions. De franceses, tampoc, però seria rar que als segles XVII i XVIII els traductors francesos s’haguessin vist obligats a dissimular els versos —aquests dos i d’altres— de Catul, com molts de Tibul, Properci, Marcial i Juvenal, forts adés eròticament parlant —això no significava cap problema als segles dels llibertins—, adés forts i injuriosos en termes polítics, cosa més perillosa.

Només cal esmentar el que escrivia Catul a continua­ció dels versos que hem comentat: “Com que els meus versos / són un pèl lascius, / em titlleu d’indecent. / Un poeta, sens dubte, ha de ser púdic, / però no cal que ho siguin els seus versos”.