Dickens i l’educació

Mentre lliurava les últimes entregues del seu Pickwick (1836-1837), Dickens va començar a escriure la història d’Oliver Twist, que es va publicar entre 1837 i 1839. Com que les aventures del club Pickwick van donar-li un enorme prestigi, Oliver Twist va ser molt ben acollida: després del primer èxit clamorós ja podia escriure el que volgués, com Irene Solà després de Canto jo i la muntanya balla. Afegim-hi: mutatis mutandis.

Però Oliver Twist encara no era una novel·la d’esdeveniments ben lligats, el que se’n diu “la trama”. Això Dickens va aconseguir-ho a la tercera novel·la publicada (1838-1839), Nicholas Nickleby (llegiu, per rareses de la llengua anglesa, níquelbi; també el cronista Samuel Pepys és anomenat pips). La trobareu des de fa poc a les llibreries metropolitanes i comarcals: Charles Dickens, Ni­cholas Nickleby, traducció de Carles Llorach-Freixes (Adesia­ra, Martorell, 2024).

Carles Llorach és un mestre de la traducció, com va demostrar a bastament en oferir als catalans una segona translació d’Ulisses, de Joyce (Funambulista, 2022), que és una autèntica meravella de justícia lèxica, bella sonoritat i saviesa literària, com es veu igualment en el nostre llibre d’avui. Quantes vegades hem escrit, en aquesta pàgina, que ara els traductors al català dominen la llengua més bé que els autors “originals”!

Aquesta de què parlem, doncs, és la primera versió nostrada de les dites aventures de Nickleby, jovenet que en perdre el pare es fa càrrec de la mare i la germana, inicia una aventura —clau de volta de quasi totes les novel·les des del Quijote, de la qual Riquer deia sovint que era “una novel·la itinerant”— que el porta a ser mestre auxiliar en una de les anomenades Yorkshire Schools —en parlarem—, després actor en una companyia de teatre ambulant (més itinerància), fa unes quantes coses més i, al capdavall, treballa en una companyia d’operacions financeres dirigida pels bessons Charles i Ned Cheeryble, entitat de la qual Nicholas... acabarà essent propietari: esguard molt habitual en l’escriptor anglès, a qui agradaven els happy end tant com als seus lectors victorians. Tot i que no és la millor de les novel·les de Dickens —a George Meredith no li agradava; en canvi, a Chesterton li agradava molt, sens dubte a causa de l’empremta cristiana del llibre—, aporta una novetat al seu currículum: en aquesta obra va començar a dominar l’art d’allò que hem anomenat “trama” i que ara en direm “l’ordit i la trama”: personatges que entren i surten d’escena, arguments que s’entrecreuen, una lògica en l’estructura dels esdeveniments —de vegades sostinguda per una mera casualitat, això sí— i un dibuix molt correcte d’almenys tres personatges: l’oncle ric i mesquí del protagonista, que només ajuda els seus parents pobres en favor de la seva fortuna, Nicholas, i un noi desgraciat, Smike, que coneix a l’escola on treballen tots dos. Dickens presenta la relació entre aquests dos últims com una de les amistats entre dos joves més belles i honorables mai vistes a la literatura anglesa, a banda Shakespeare. Quasi tota la resta queda més o menys desdibuixada, però no hi fa res: són actants secundaris.

I ara el més important i útil per a nosaltres. Els capítols dedicats a l’escola del Sr. Wackford Squeers, un dels internats ja anomenats de la regió de Yorkshire, coneguts pel tracte violent, humiliant i vexatori que hi rebien els alumnes —un tema molt ben conegut per Dickens—, es converteixen en l’assumpte de més pes i més relleu i moral social de l’obra. La crítica que va fer l’autor d’aquell sistema pedagògic —no sabem què hauria dit de les nostres institucions d’ensenyança secundària i terciària— és tan severa, que molts lectors i professors del seu temps es van queixar. Per això Dickens es va veure obligat a escriure un pròleg a la cheap edition de 1846 en què parla de “la manca total d’interès de l’estat de la institució encarregada de formar bons o mals ciutadans”, i del fet que “un particular, encara que hagués demostrat que era un inepte per a cap altra ocupació del món, era lliure, no obstant això, sense previ examen i sense qualificacions, d’obrir una escola”. Ara passa amb les universitats privades, això. Quan li van retreure que aquest pròleg no l’acabava d’excusar, ell va dir: “Doncs he sigut molt prudent”.