Les hereves d’Aleksiévitx: Ielena Kostiutxenko i Katerina Gordéieva recullen les veus de Rússia i Ucraïna

La periodista russa Katerina Gordéieva escriu a Emporta’t el meu dolor un dels testimonis més esquinçadors de la guerra a Ucraïna, mentre que Ielena Kostiutxenko, a El meu país estimat, publica els relats autobiogràfics i cròniques polifòniques publicades al llarg de quinze anys al Nóvaia Gazeta, el darrer diari lliure de Rússia, abans que no fos clausurat pel govern de Vladímir Putin. Les dues imprimeixen un estil propi als mètodes inspirats en Svetlana Aleksiévitx, periodista d’investigació i escriptora que el 2015 va guanyar el Premi Nobel de Literatura.

La neu negra de Mariúpol

Per Cristian Segura

Katerina Gordéieva ha escrit un llibre des de la vergonya i el dolor. Vergonya de ser russa i dolor per haver-se hagut d’enfrontar a desenes de víctimes de la guerra que el seu país va desfermar contra Ucraïna. És difícil que a hores d’ara sorprengui un llibre que recull entrevistes amb testimonis del conflicte. Més de tres anys després que comencés la invasió, multitud de periodistes com Gordéieva ja han donat veu a persones a qui Vladímir Putin ha destrossat la vida. Però Emporta’t el meu dolor sí que sorprèn, per la qualitat narrativa, perquè té un excepcional accés al costat rus de la història i perquè segueix els mètodes de treball de Svetlana Aleksiévitx.

No és casualitat que la Nobel de Literatura bielorussa hagi elogiat Gordéieva. “L’home no s’ha de veure des de la perspectiva de l’Estat, sinó des de la perspectiva de qui és per a la seva mare, la seva dona. Per al seu fill”, va escriure Aleksiévitx a Els nois de zinc (Raig Verd, traducció de Marta Rebón), un dels seus llibres més celebrats, sobre la invasió soviètica de l’Afganistan. Això és exactament el que aplica Gordéieva, encara que amb un estil propi. Emporta’t el meu dolor podria ser una transcripció crua de les entrevistes, com fa en bona mesura Aleksiévitx, provocant una exposició freda dels esdeveniments des de la veu de l’individu, tan freda que sacseja el lector. Gordéieva, en canvi, s’involucra en el relat, exposa els seus sentiments. No pot fer el contrari perquè la culpa que sent és enorme.

Gordéieva recorre Europa i Rússia a la recerca de civils desplaçats per les armes. Tots ells, la majoria amb relats esfereïdors, formen un retrat coral del que ha passat, però també mostren a què es va enfrontar l’autora russa. En un dels seus viatges busca un grup de joves ucraïneses que han quedat embarassades després de ser violades per soldats russos. Són traslladades per avortar a Dresden, Alemanya. Liza, la dona que coordina l’operatiu, accedeix a portar-la des de Polònia al centre d’acollida on passen la nit. “No et volia portar. Si vaig acceptar va ser perquè volia dir-te a la cara quant us odio”, explica Liza, “odio la gent com tu, tots tan afectuosos, tan compassius, tan ‘jo no hi tinc res a veure’: Putin és el que us fa tot això‘”. El germà de Liza va morir el 2022 combatent al front.

Aquesta no va ser l’única sorpresa d’aquell viatge a Dresden. Quan va arribar al domicili on s’havia de trobar amb les dones abusades sexualment per les tropes russes, Gordéieva va descobrir que no parlaria amb elles, sinó amb la mare de Liza, que va ser qui va demanar a la seva filla que la portés. La mare havia estat admiradora de la periodista, molt coneguda al món de parla russa, també com a opositora a Putin. “Vostè i els seus amics són persones molt rellevants al seu país. I si amb vosaltres allà, davant dels vostres propis ulls i en els anys que heu desenvolupat una activitat incessant, es va gestar això que ens ha vingut a matar, cal entendre que alguna cosa vau fer que va permetre que això es gestés. Vosaltres també sou part de tot això”.

Hi ha llibres recents sobre Ucraïna que comparteixen experiències similars a les de Gordéieva. Francesc Serés, a El món interior (Proa), exposa la complexitat emocional que suposa que la seva dona i la seva família política siguin russos. Fans mans i mànigues per ajudar els refugiats ucraïnesos de Berlín, on resideix el matrimoni Serés, en part pel mateix sentiment de culpa de Gordéieva.

Emporta’t el meu dolor té un especial valor com a crònica del que va passar a Mariúpol. I el que va passar és la barbàrie. Primer va ser la invasió russa d’una ciutat que tornava a florir després de la guerra del Donbàs. Després va ser la seva destrucció i la vida al límit dels ciutadans, entre el foc i els crims d’un i altre bàndol. Cada experiència dels que van sortir de Mariúpol i que van parlar amb Gordéieva és més terrible que l’anterior. Són relats que fan gelar la sang. N’hi ha un en concret que és narrat amb una precisió que permet visualitzar l’escena. Una família se salva de miracle d’un bombardeig que destrueix casa seva. La mare, com gairebé sempre, és la interlocutora de Gordéieva: “I en aquest instant, sense saber per què, vaig alçar la vista i vaig mirar al cel. No sé si volia veure Déu o qualsevol costa allà dalt. Però no es veia el cel. Damunt nostre el que hi havia era una massa tèrbola i grisa de la qual queia sobre els nostres caps una neu negríssima. El sabor de socarrim, repugnant i vomitiu, el porto encara arrapat a la gola”. “Ara sé que un edifici de dotze plantes triga quaranta minuts a cremar per complet, i ni un minut més”, explica la dona a Gordéieva, “i tothom mort”.

Emporta’t el meu dolor conclou a la ciutat russa de Rostov, la pàtria de Gordéieva. Allà els seus contactes li donen accés a evacuats de Mariúpol o de Donetsk, gent que opta per refer la seva vida a Rússia, per proximitat cultural o per convicció política. Però els refugiats són empestats a la pàtria de Gordéieva, siguin proucraïnesos o prorussos: els consideren estrangers que venen a prendre llocs de treball i a recordar amb la seva presència que, a l’altra banda de la frontera, Rússia ha obert les portes de l’infern.

L’escriptora acaba el seu periple a la riba del Don, el riu que travessa Rostov, per cantar una cançó popular amb què gaudia de petita amb la seva àvia ucraïnesa: “Miro a l’aigua veloç / emporta’t el meu dolor / veloç rierol, emporta-te’l amb tu”. Com a mínim set generacions futures d’ucraïnesos odiaran els russos, diu un altre testimoni. Per Gordéieva i per la resta dels protagonistes del llibre, la guerra és el final d’una història íntima, la mort d’una gran família.

Emporta’t el meu dolor  

Katerina Gordéieva. Trad. Marta Nin.
Comanegra
408 pàgines. 22,90 euros

La foscor torna

Per Anna Pazos

Ha estat bona idea anar a sopar amb Ielena Kostiutxenko abans de llegir-la. M’hauria estat impossible, si no, fer-me’n una impressió espontània. I això que no és algú que se’t reveli d’entrada. Poc abans del sopar conversava al Mirador del CCCB amb el seu traductor al català, Miquel Cabal, i potser per l’autoritat que confereix l’escenari i per la cadència segura del seu rus, semblava una oradora natural. Però un cop al Muy Buenas, parapetada entre safates de pa amb tomàquet i platets d’esqueixada i ensaladilla russa, es fa evident que el seu talent principal és escoltar. No obstant ser l’estrella de la taula, i el seu tarannà càlid i amable, té una capacitat inquietant d’absentar-se de la conversa i mirar-se-la des de fora. A taula som sis o set. Més d’un cop m’oblido d’ella, i al cap d’una estona en noto la mirada clavada, inescrutable i atenta. Després li llegiré a El meu país estimat (La Segona Perifèria) la lliçó més important que va aprendre fent de periodista a Moscou: “Menja en silenci”. Així notes millor el gust, i pots fixar-te en qui tens al davant.

Qui tinc al davant? Una reportera de 38 anys, exiliada, que ha evidenciat mentides de Putin —com ara que l’any 2014 no hi havia soldats russos al Donbàs— i sobreviscut a un intent d’enverinament. L’hereva d’Anna Politkóvskaia i Svetlana Aleksiévitx. Això ja ho aprens llegint les entrevistes, on explica de manera didàctica la deriva feixista del seu país. Tot és cert, però una part del misteri humà queda enterrat sota la icona. El misteri s’aprofundeix a mesura que avances pel seu llibre, una col·lecció de textos autobiogràfics i llargs reportatges publicats originalment al Novaia Gazeta (diari independent que el govern va tancar el 2022). Qui es posa a treballar de reportera a catorze anys? Qui s’infiltra en residències psiquiàtriques, prostíbuls de carretera, comissaries, remots poblets de l’àrtic, i aconsegueix que pàries de tota mena li expliquin la vida? Ha de ser algú en qui la curiositat opera amb una força fora del comú, i que creu en l’ofici del periodisme d’una manera que ja no semblava possible. I això que el preu d’exercir-lo a Rússia és altíssim: a la redacció hi tenien un altar amb retrats de reporters assassinats.

Així doncs, el primer que sobta de llegir i parlar amb Kostiutxenko és que no l’afecti el deix cínic i autoconscient de tants escriptors d’aquesta part del món. El mal contra el qual lluita no és abstracte ni difús, i s’hi encara amb una convicció prístina. Com a bon soldat de la causa, ha perfeccionat les seves tècniques: per exemple, fuma cigarrets llargs i prims, que triguen més a consumir-se, perquè li donen marge per congraciar-se amb la gent. Me la imagino perfectament oferint-ne un a la borratxa d’Ust-Avam, o als polis corruptes del capítol 4. La mirada inescrutable i atenta. L’altra cosa que sobta és l’eficàcia de la seva prosa, que arriba directament a l’os de cada qüestió i resulta commovedora. Com ara quan parla de la fi de la relació amb la primera dona que va estimar, amb qui havia anat a manis de l’orgull i comprat un quadre d’una branca de lilàs. “I en què es gasta, l’amor?”, es pregunta en una inusual desviació envers el terreny personal. “Crema i crema, fins que s’apaga. De vegades aconsegueix il·luminar un bocí de vida —una branca de lilàs, per exemple— i la vida surt de la foscor, s’omple de color. Però després la foscor torna”.

El meu país estimat 

Ielenea Kostiutxenko. Trad. Miquel Cabal Guarro
La Segona Perifèria
504 pàgines. 23,90 euros