‘Storytelling’ existencial

En una altra vida vaig grad­uar-me en Estudis de l’Àsia Oriental. El gran aprenentatge que hi vaig fer va ser prendre consciència de fins a quin punt la meva occidentalitat és una limitació. Hi penso de vegades quan llegeixo sobre storytelling, perquè aquí estem malaltissament obcecats amb Aristòtil, i ens oblidem que a altres bandes del món tenen altres models. El motiu és simple: societats diferents amb valors diferents produeixen estructures narratives diferents.

Recordo, per exemple, llegir amb estupor Els viatges del bon doctor Can, de Liu E. D’entrada em va semblar que molts episodis estaven negligentment inacabats i que tot plegat era massa dispers. Fins que vaig entendre que el problema no era el llibre, sinó jo, que estava acostumada (aviciada) que m’expliquessin les històries de determinada manera. Molt sovint les ficcions japoneses, xineses i coreanes són poc conclusives o deixen fils oberts, potser els interessa més desplegar una idea que reblar-la amb un ximpum final. I llavors, amb els nostres ulls occidentals miops, trobem que fan girs extravagants o banals.

Ara, per sort, estem cada vegada més avesats a altres formes de narrar, formes més preocupades per plantejar preguntes que no pas per donar respostes (que sol ser la dèria americana: alliçonar). Així, per exemple, ens hem familiaritzat amb el kishōtenketsu, sense ni tan sols saber que existeix una cosa amb aquest nom: una narració en quatre actes que, a grans trets, es diferencia de la nostra estructura típica pel fet que no és el conflicte, el que fa avançar la història. L’estructura deriva d’unes poesies xineses de quatre versos, i amb el temps es va anar expandint a tota mena de gèneres, fins que avui la podem identificar en moltes ficcions: en mangues de terror (Junji Ito i companyia) i en (algunes) pel·lícules de Ghibli, en els yonkoma (històries en quatre vinyetes) i en les trames sobre les quals es construeixen molts videojocs (les sagues de Zelda o de Mario, per exemple), en algunes novel·les de Murakami o Ishi­guro i en poesies de Wang Wei. Els quatre actes són introducció, desenvolupament (el terme mateix ja no designa conflicte, com ho fa la paraula nus), gir (que arriba gairebé al final) i conclusió (que no sempre ho tanca tot).

Al cap d’uns anys, vaig passar per l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu, que té moltes virtuts però no la de sortir del meliquisme de l’storytelling occidental. Aprendre a concebre les històries en termes no de conflicte (i per tant de problema a resoldre) sinó de fets que s’han d’anar entomant, de fets que no es controlen i que provoquen canvis (i, per tant, des d’una perspectiva més descriptiva i menys egocentrista, més centrada en el desenvolupament psicològic del personatge), em sembla interessantíssim. No només en termes de ficció, sinó també existencials. Fet i fet, les estructures narratives que mamem condicionen la manera com després ens expliquem la nostra pròpia història, la nostra pròpia vida. I ja que hi som, millor viure-la com un procés de desenvolupament que no com un conflicte permanent.