L’escuderia Fancelli, un veritable pal de paller de ‘Quadern’

Els suplements, les seccions, les redaccions d’un diari són el resultat de molts esforços i talents individuals. Però la simple suma de noms, per molt abnegats i genials que siguin, mai és el tot. Cal algú que organitzi i faci sentit a tot aquell material humà, que estimuli i sigui capaç de mirar per sobre del dia a dia i de les tasques personals, algú amb la capacitat de crear sinergies i equip, i despertar entusiasmes. L’àrea de cultura i opinió d’EL PAÍS a Catalunya ha tingut una figura excelsa d’aquesta mena, un veritable pal de paller: el desaparegut i enyorat Agustí Fancelli, redactor en cap, entre moltes altres coses.

Li agradaria més ser recordat —a banda d’amic, que considerava el rang més alt de la vida— com Il Capitano Fancelli, no tant per militar com per la ressonància de Comèdia dell’Arte. No hi ha ningú que hagi treballat al seu costat, o a prop, als soterranis de la redacció de Consell de Cent, on havien estat relegats o precipitats els “coros y danzas”, en expressió de Ramon Besa (les seccions de Cultura, Esports i Economia), que no recordi com arribava al matí carregat d’energia, deixava la jaqueta (invariablement arrugada: som periodistes), col·locava la ploma al costat de l’ordinador i llançava l’inoblidable “Gooooood moooornig Vietnam!”. També li hauria agradat que el recordéssim, gran amant de les motocicletes, fan de Valentino Rossi, i de Ferrari, com a Capo Scuderia. I així era, sense considerar-se ell mateix mai un líder (paraula tan aliena a l’Agustí), el personatge amb la capacitat de reunir al seu voltant gent variada, extraient el millor de cadascú. Sempre des de la generositat de lloar els altres, de no ser mai a dalt sinó a la pinya, donant suport i empenyent com qualsevol altre, remant.

La manera com, jugant en camp contrari, va consolidar, per exemple, l’equip de la crònica, amb un dels millors planters que s’ha vist mai a la premsa catalana, evidencia el seu talent per veure el talent, el seu joc de cames (figurat) i la seva capacitat per a la gestió dels egos (i dels recursos). Sempre atent i disposat per proposar temes, descobrir històries, suggerir aspectes de la cultura que era interessant o necessari d’abordar, l’Agustí dominava amb la seva sorprenent qualitat humana el difícil art de l’empatia en les relacions humanes. Un cronista díscol, emmurriat o deprimit era automàticament reconduït mitjançant cafès, (moltes) copes, menjars o carícies a l’espatlla. Expert en l’humà, Agustí era un crac de la cultura; la seva formació era àmplia, enciclopèdica i exquisida, i moltes vegades hauria fet millor les coses (i les va fer) que aquells a qui aconsellava i dirigia. Però tenia aquella virtut, tan difícil de trobar en el món de la cultura, i tan exemplar, de fer confiança, de delegar, de repartir joc, de fer brillar els altres.

Agustí Fancelli, que va trobar en la direcció de Xavier Vidal-Folch una sintonia especial, era per descomptat part d’una cadena de la qual no són aliens els èxits i el renom de què han gaudit i gaudeixen, malgrat tots els problemes inherents a la professió periodística, Quadern i la secció de Cultura d’aquest diari. Una cadena de professionals dels quals ell va aprendre i el testimoni dels quals va llegar. Aquest suplement que avui és a les excel·lents mans de Jordi Amat ho ha estat en les de gent de primera, un luxe, com Lluís Bassets, Tomàs Delclós, Rosa Mora o Carles Geli, sense oblidar tota la sèrie de persones que el van fer i el fan possible setmana rere setmana, redactors, crítics, columnistes, fotògrafs, editors, maquetadors. Agustí Fancelli va ser una baula d’aquella cadena i és un orgull, una responsabilitat i sobretot quelcom molt emocionant i entranyable sentir-se part d’allò que ell va contribuir tant a elevar.