Miquel Àngel, el ‘Codex Escurialensis’ i València

Fa uns pocs anys, en 2019, l’exdirector de les Galeries Nacionals d’Escòcia, Sir Timothy Clifford (1946), anuncià el descobriment de la primera obra atribuïda a un encara adolescent Michelangelo Buonarroti (1475-1564), un dibuix anomenat “L’home sentat”, executat probablement quan el geni italià comptava amb uns quinze anys. El dibuix sobre paper en qüestió, rebatejat després com “L’estudi de Júpiter” (220x153 mm) [vegeu la primera imatge de l’encapçalament] i adquirit a França en 1989 com anònim per un col·leccionista britànic desconegut, va inspirar-se en una escultura marmòria romana: “Júpiter entronitzat”, segle II dC (actualment refeta, al Museu Nacional Arqueològic de Nàpols); la qual, en les acaballes del segle XV, formava part de la col·lecció del comerciant Giovanni Ciampolini a Roma. Tanmateix, el primer historiador de l’art que proposà la possible autoria fou el nordamericà Miles Linwood Chappell (Norfolk, 1939), sent recentment exposat en la mostra ‘El triomf del cos’, realitzada al Museu de Belles Arts de Budapest a mitjans de 2019.

Una opinió, la de Clifford, confirmada a posteriori per altres especialistes, quan el jove de Caprese (Arezzo) formava part del taller dels germans Ghirlandaio a Florència, al qual estaba vinculat des de 1488. El prestigiós obrador on, possiblement, degué de realizar la seua primera escultura coneguda en forma de baix relleu, la ‘Madonna de l’escala’ (marbre, 57x40 cm, Casa Buonarroti, Florència), inspirat al seu torn en l’esmentat dibuix i datat en aquells moments inicials [vegeu aquesta segona imatge].

Que sapiguem, el jove Buonarroti no havia visitat encara la ciutat eterna quan presumiblement realitzà aquest dibuix, executat amb tinta marrona de dues tonalitats (alhora que l’escultura a base de la tècnica de l’stiacciato referida), ara en el mercat de l’art a través de la Simon Dickinson Gallery londinenca.

Arribats ací, ¿què tenen a veure amb València aquestes obres tan celebrades per ser tinguts com les primeres conservades que van eixir de les mans del futur geni de l’art universal? ¿Què les fa particularment tan especials quan Buonarroti mai visità la península ibèrica, ni gairebé hi ha rastre en ella de la seua obra?

La resposta potser estiga en que un corpus de dibuixos quatrecentistes italians anònim, anomenat Codex Escurialensis (ca. 1480-1491-1500) -estudiat amb cura per Margarita Fernández i Fernando Marías- formava part de la nodrida i excepcional biblioteca de Rodrigo de Mendoza (1468-1523), marqués del Cenete i senyor d’Aiora. entre altres senyorius valencians i a Guadalajara, alhora que fill primogènit del gran cardenal Mendoza, qui, arribat d’Itàlia en la primavera de 1506, pogué fer-ho amb els Hernandos, els pintors castellans que s’encarregaren de pintar magistralment les dotze escenes de les portes del retaule major d’argent de la Seu, a punt de cloure’s, entre 1507 i 1510, artífexs de l’entorn de Leonardo da Vinci i Filippino Lippi.

En resum, el dibuix i, en segon terme, el relleu miquelangelescs ens serveixen com a leitmotiv per manifestar públicament de bell nou tot un seguit de novetats mai no referides per la historiografia clàssica del renaixement casolà, més o menys recent, fonamentades en publicacions científiques i de divulgació cultural d’un lustre ençà.