Records d'una ciutat a dues veus

Una festa major ja deu ser això: nenes jugant a corda dins l'edifici consistorial amb un dels cables taronges de la televisió; dos responsables de protocol discutint per com està anant la cosa ("llavors no us queixeu si dieu que queda poc solemne", li etziba la dona a l'home); un matrimoni que, perquè no pot passar al Saló de Cent i se'ls suggereix que vagin a veure l'acte des d'una altra dependència, la dona respon, tota ofesa: "Jo si vinc és per veure-ho en directe; si no és així, no sé per què em convida l'alcalde"; una colla de diables que vés a saber si complirien la futura nomativa europea, aparcats al pati de l'Ajuntament...

Sí, tot això passava a la sempre seriosa i innacessible seu de l'Ajuntament de Barcelona. I si era possible és perquè ahir va donar-se el tret de sortida de les festes de la Mercè, amb el tradicional pregó al Saló de Cent, enguany a càrrec de les actrius Montserrat Carulla i Vicky Peña.

Que per primera vegada, dues persones, dues dones, mare i filla, llegissin el pregó va tenir el seu efecte, sens dubte salpebrat per la seva tirada mediàtica. Al Saló de Cent ple de gom a gom (amb gent com les de l'expresident de laGeneralitat, Pasqual Maragall, però també de col·legues de les pregoneres com Mario Gas, Lluís Pasqual i Francesc Orella, entre d'altres) s'hi van afegir dos espais més també a vessar: el Saló de Cròniques i el de la Ciutat. Fins i tot, racons de la Casa Gran amb pantalles congregaven gent asseguda en cadires i en baranes i finestres. A la plaça Sant Jaume, unes 300 persones més ho seguien a peu dret.

I és que el pregó tenia alguna cosa d'escenificació teatral: mare i filla (aquesta amb gallana al cap, però sense les mitenes als braços) anaven enllaçant alternativament els records de la seva vida i dels escenaris de la seva ciutat.

Com era previsible, les ciutats dibuixades van ser oposades. La de Carulla, entre que havia nascut al Guinardó "quan encara era una successió de camps, masies, casetes i hortets", i que va passar la guerra civil a Sant Feliu de Codines va trobar-se vivint en un Eixample "resclosit de la postguerra", de la que tant mare i filla van fugir escapant- se als terrats, únic espai de llibertat durant massa temps.

Les experiències escolars també tan diferents, una escola de monges, "secció nenes pobres"per Carulla; el conservatorimunicipal del carrer del Bruc per a Vicky Peña, al bell mig de l'Eixample, on li va semblar veure el cosmopolitisme, sobretot a la cruïlla d'Aragó amb el passeig de Gràcia: el Tèrminus i el sospitós, amb raó, Salón Rosa...

Els seixanta i primers setanta ja van accentuar les sensacions de viure en una ciutat diferent perquè el teatre entrà en les seves vides. La Barcelona de la Vicky era la que va anar edificant amb "les escapades al cinema, de barri i programa doble, o d'art i assaig, les trobades semiclandestines i els primers gintònics" i, després, les primeres experiències autogestionàries i alternatives al Saló Diana del carrer Sant Pau. Per Carulla van ser els noms (Pau Garsaball, Joan Capri...) i teatres (el Windsor, el Moratín, l'Español...), que s'oblidaren. "És trist que no hi hagi cap record de tants que van lluitar per a la recuperació del teatre català".

Records que habiten i fan ciutat d'una gent que viu a una Barcelona que "acull i estima qui els estima", com va dir l'alcalde Jordi Hereu recollint una frase de Carulla abans de convidar a la festa.

La gent de les tres sales el van creure. "És dels pregons mésmultitudinaris dels darrers anys; la gent té ganes enguany de festa major", comentava un responsable municipal. Per la crisi o no, però això de la gresca rutlla, perquè a Sant Jaume hi havia ja unes 600 persones veient ballar els gegants de la ciutat, mentre uns cridaven "Absolució Jona" amb cartells grocs i uns altres duien una gegantesca pancarta: "Salvem la plaça Joan Miró". Això deu ser la festa major.