Vivaldi, Bach o Händel, la música pop del Nadal

Fa uns anys, l’assagista i crític musical Juan Ángel Vela del Campo argumentava que la música del Barroc, i en general la música antiga, viu un auge per la vitalitat de les propostes interpretatives, per la fascinació que desperta la cerca impossible d’una autenticitat i per saber encisar amb total espontaneïtat un sector de població jove i inquiet. I no és l’únic que així ho creu. El director anglès Jonathan Cohen defensa el seu parentesc amb l’estil dels Beatles: el pop, com el barroc, part d’una cosa escrita i después es fan per damunt improvisacions.

No son pocs els artistes, intèrprets i crítics que han parlat de la música del Barroc com el pop del segle XVII. Per què? Perquè es tracta d’una sonoritat plena de poesia i sentiment, amb un punt hipnòtic, i especialment perquè és fàcilment comprensible. Això la fa accesible a tots els públics, que tindran una gran oportunitat d’endinsar-s’hi aquest mes de desembre al Palau de la Música Catalana amb tres obres cabdals: El Messies de Händel (14 de desembre i 11 de gener), l’Oratori de Nadal de Bach (19 de desembre) i Les quatre estacions de Vivaldi (20 i 22 de desembre, 10 i 11 de gener).

Els últims dies de l’any son segurament la millor època per gaudir d’aquestes peces perquè, segons el músic i divulgador musical Sergio Pagán, “el Barroc va ser el període en el qual es van compondre les obres más importants per a Nadal”. De fet, l’Oratori està integrada per sis cantates que es van compondre expressament per ser interpretades a Leipzig (Alemanya) el 1734 al llarg de sis dies: el 25, 26 i 27 de desembre les tres primeres, la quarta el dia d’Any Nou, la cinquena en el primer diumenge de l’any, i l’última i sisena estava destinada a la festejada de l’Epifania, el dia de Reis.

D’aquesta obra que gira entorn al naixement de Crist, la seva circumcisió i la història dels Reis Mags se’n podrà veure al Palau, com sol ser habitual, un programa en format reduït, que incorpora les àries, corals o passatges simfònics més significatius. Uns passatges amb tonalitat en Re major, una tonalitat brillant i festiva, que culminen de forma majestuosa en una última cantata carregada d’energia i emotivitat.

‘El Messies’ de Händel pot considerar-se com un emblema unificador, fins i tot en períodes bèl·lics, de lluita de classes que ha esdevingut un bastió de la cultura europea

Albert Ferrer, historiador

Obres amb un caràcter universal

En aquest període, precisament, és un moment en el qual es consoliden les obres construïdes en tres moviments contrastants. Un esquema que Vivaldi va portar a la seva màxima expressió a Les quatre estacions. Una obra mestra que permet copsar la mimesi dels fenòmens de la naturalesa i de les activitats humanes que s’hi desenvolupen, i que donarà l’oportunitat a Vespres d’Arnadí, l’orquestra que l’interpretarà al Palau, de recrear una sèrie de recursos virtuosístics, pintorescos i descriptius característics del Barroc.

Més enllà de què moltes obres d’aquest període comparteixen un eix temàtic -la religió-, les tres obres que es poden veure al Palau han pres un caràcter universal que les converteix en referents que traspassen fronteres, credos i cultures. Les quatre estacions són un cant a la vida, universal i atemporal i El Messies de Händel pot considerar-se com un “emblema unificador, fins i tot en períodes bèl·lics, de lluita de classes” que ha esdevingut “un bastió de la cultura europea”, segons afirma l’historiador Albert Ferrer.

Aquesta última, El Messies, representa un cim per la història des que fou estrenada a Dublín el 13 d’abril de 1742. En aquell moment ja va ser un éxit absolut, tant de públic com de crítica; més endavant, com explica el divulgador Pagán, la van recrear grans mestres com Mozart, el qual va recuperar la partitura i realitzar una interpretació sumant més efectius, amb un cor de 275 cantants i una orquestra de gairebé 250 instrumentistes; i avui dia, interpretada any rere any a ciutats com Londres, s’ha convertit en “la composició més vegades interpretada de totes les que s’han creat”. Ferrer, amb paraules más sentides, expressa l’experiència d’assistir a la representació de l’obra en aquests termes: “celebrar El Messies és congregar-nos a una reunió on el protagonisme del cor ens reflecteix com a Humanitat".