Recomanem

Assaig

Amb cultura d’elit, en valencià i al País Valencià, no hi ha, el 2014, cap problema. O n’hi ha pocs. Ras i clar. Els problemes i les llàgrimes vénen d’una altra banda. Ja ho sabem: l’ús social de la llengua, els famèlics índexs de lectura, la manca de mitjans de comunicació en valencià i d’institucions que sostinguen la cultura, i bé, un conegut etcètera de derrotes col·lectives. És per això que publicacions com Fer harca. Històries medievals valencianes es fan tan positives, perquè, sense perdre rigor, baixen les paraules dels altars acadèmics i les exposen al públic –siguem optimistes– general. La benvinguda, doncs, a aquest recull de lleugers assaigs sobre la història medieval de nosaltres, els valencians. La història que, per cert, ens va fer com som.

Teatre

Hi ha qui diria que, malgrat viure moments durs i famèlics a escala econòmica, el nostre teatre té dramaturgs sòlids per a fer-lo sobreviure. Entre la plèiade de grans autors teatrals contemporanis hi ha Alberola, de qui parlàvem fa poc, representant aquests dies a València, o Manuel Molins. Aquest darrer acaba de publicar Blut und boden (‘Sang i pàtria’), una obra concisa, de pes, centrada en un dels personatges més polèmics de l’últim segle: Martin Heidegger, la filosofia del qual va flirtejar –o més– amb el nazisme, quan aquest no era sinó la promesa d’avantguarda d’un món nou, i el sobrevisqué. De diàlegs punyents, sense concessions, l’obra de Molins esdevé inevitablement incòmoda, doncs, per als simplificadors de la història.

Poesia

Costa desmentir que el País Valencià siga un país de poetes. I des de temps ancestral. No, no ens en falten, de versos. Assistim regularment al naixement de noves fornades. Nous indicis. Alguns de molts joves. És el cas d’Agustí Campos, que arribà fa pocs mesos amb els seus 24 anys i Lletres des de la trinxera. Versos ingenus, modestos, diu ell, humil. Versos de format divers, per descomptat. No podia ser d’una altra manera en un poemari rebel –ho és– i jove: “El teu cant és alié als cànons diplomàtics / i als estils que ens manen els oligarques”. Entre paraula i paraula, per cert, s’hi entreveu molt netament Estellés. També Neruda. Campos no amaga els mestres, però. De fet, els reivindica mentre escriu, i mentre la vida, a poc a poc, avança: “Tot passa, tot mor, i ens queda la paraula, la poesia”. Almenys això.

Disc

El debut llarg del quintet del Maresme que lidera Carles Chacón desmenteix la candor d’una opera prima amb un bon recull de pop joiós, elegant i madur, que bascula entre el trot Motown d’Ara tot és millor (i que tan comú és en paisans com The Free Fall Band), els apunts de costumisme pausat que recorden (inevitablement) Manel o Els Amics de les Arts (Una vida normal, Vent i ganivet) i les melodies d’un lirisme exultant, en l’òrbita de Mishima (Diamants). No és gens estrany, doncs, que siga Miqui Puig qui els haja produït aquest àlbum, que referma amb bons arguments la seua condició d’aspirants a nova sensació comercial del pop català.