Sobre la bola i el món

Dir que vivim en un món global sembla una pura obvietat, ja que el món és un globus, és redó, té forma de bola. Però això que pareix una afirmació elemental i primària, és, tanmateix, una novetat molt recent: el món, “abans”, era pla. Pla com un plat, o així és com era vist i percebut, i per tant així és com la visió del món actuava sobre l’activitat i la ment de les persones, incloses les “persones literàries” o literates, és a dir, els qui escrivien i llegien llibres. Pla com un plat; i, per tant, inevitablement, sempre vist des del centre d’aquesta superfície plana. És clar que el centre ha estat, sempre, el lloc des del qual es mira: el que ocupem “nosaltres”. La història de la literatura, per exemple —especialment, si voleu, de la literatura “occidental”—, és un llarguíssim procés d’expansió d’aquest centre, de percepció de cercles concèntrics, d’extensió d’allò que és nostre, i d’adopció o integració del que és estrany o extern. Fins ara mateix, que el món ja no és pla, i que els cercles ja no són concèntrics. La paradoxa d’aquesta novetat és que, global com és aquest planeta, el veiem inevitablement repartit en espais molt precisos: construït com un trencaclosques de peces de formes estranyes, de mapes d’estats amb límits ben exactes, dins dels quals, necessàriament dins, passen les coses. Ara que el món és obert i redó, vivim més que mai tancats en figures de forma plana: vivim dins del mapa polític, i tota informació és interior o exterior, “nacional” o “internacional”, segons de quin punt arriba i des de dins o fora de quin mapa. Això, que és tan quotidià i tan obvi, és una altra novetat del temps present: “abans” no hi havia mapes o la gent no els coneixia, no hi havia fronteres precises o la gent no les veia, i sobretot ningú no sabia la forma exacta del seu propi espai pla, del seu “país”. Ara el present és local, nacional i global, tot alhora: el quotidià és universal, i la informació universal és tan instantània com la municipal. Sobretot, això sí, quan es tracta de guerres, política, bombes, desgràcies i catàstrofes. El món és ara, una mica, com deia Nicolau de Cusa que és Déu: una esfera on la perifèria no existeix i el centre pot ser qualsevol punt. És una gran novetat: no havia passat mai.