D’Espriu

Celebrem cent anys del naixement de Salvador Espriu. Bé està que se celebre el naixement i no la mort, com és habitual. Un poeta que actualment es relaciona, per diverses raons, amb Bartomeu Rosselló-Pòrcel i amb Raimon, que va musicar alguns dels seus poemes.

Un d'aquests, “Indesinenter”, que és un adverbi llatí que significa “sense aturar-se, incessantment” i que Espriu va dedicar al Dr. Jordi Rubio (1887-1982), comença: “Nosaltres sabíem d'un únic senyor i vèiem com esdevenia gos”. De quin senyor es tracta? De quin senyor que, a més, és únic?

Llegint comentaris al poema, no hi ha una interpretació única. Molts es decanten pel senyor català, així, en general. Però senyor pot ser qualsevol home català, des d'un banquer fins a l'obrer de la Seat. El context en què va ser escrit, la temàtica habitual dels poemes “socials” d'Espriu, la repetició de símbols en la seua poesia, tot plegat ens pot inclinar a pensar que es tracta d'una entitat, la catalana, que era senyora i ha esdevingut gossa. Ui, ui, ui, tornem al masculí, senyor, gos; a més, ja hem dit que és improbable ficar tota una diversitat social en un sol cos, encara que siga costum fer-ho cada volta que els polítics catalans reclamen…, deixem-ho en reclamen, en general. Reivindiquen; demanen la cosa.

També podria significar que va haver-hi un senyor concret, de carn i ossos, amb un ahir més gloriós que no pas ara que ha esdevingut gos. Ho tenim més difícil. A banda de patums, quina mena de senyors podrien ser-ho? Potser els herois, normalment anònims, perquè, posats a veure-hi carn i os, han estat la carn sacrificada en cada batalla. El senyor, el que hom diu senyor a Catalunya, sempre ha sovintejat més el Palau de la Música, la Sagrada Família i el Liceu (no sé en quin ordre) que no les barricades.

La història tampoc ens ajuda. El senyor, senyor, quasi amo en un sentit estructural, abans seria el d'una Castella que no el d'una Catalunya, si només fóra per a fer-se càrrec del poder del seu senyoriu, exercir-lo sense pietat i ser capaç d'enfrontar-se a qualsevol mascle que gosara travessar els límits. Un senyor que no seria “envilit pel ventre, per l'afalac al ventre, per la por”, que no “s'ajup sota el fuet amb foll oblit de la raó que té”. I no aquest “saldo al circ de la mort, (que) sense parar llepava l'aspra mà que l'ha fermat des de tant temps al fang”.

Un senyor, doncs, que fa com si? Em sembla que ens acostem llavors a algun personatge del programa televisiu Polònia. Per cert, personatges més creïbles que els reals que representen.

Comencen a publicar-se biografies de senyors, poc reconeguts oficialment, que van dedicar la vida a la resistència i no van “triar la gran vergonya mansa dels lladrucs”.

Catalunya. I al País Valencià? Senyors, no. Senyorets.