Bausset, l’esquerra, la mort

Ha mort Josep Lluís Bausset, l’home subterrani, tal com li deia el seu amic Fuster. Incansable, discret, amagat. Subterrani potser, però no desconegut ni oblidat, perquè si l’oblidàrem voldria dir que aquest país no mereix uns ciutadans com ell. Li preguntaven en una entrevista, fa dos anys: “Enguany vosté farà 99 anys, què demana?”. I responia: “No complir-los”. “Què diu?”. “Això que ha sentit”. “Es vol morir?”. “Aquest món és una merda”. I concretava la qualitat excrementícia amb exemples personals, de polítics com els que corren impunes. “I per això es vol morir?”. “Doncs, sí, entre altres coses: la vida no és com abans”. “I s’ha cansat de viure-la?”. “No, cansat no: n’estic fastiguejat i avorrit, i s’han perdut tots els meus principis”. Els seus principis en són un: civilitat sobre totes les coses. Sense la qual, Bausset afirma que està tan avorrit del món que ja no té ganes de viure. I això és ser d’esquerra, afegeix, a pesar que els seus l’han decebut bastant. “Doncs, vejam si em pot explicar què és ser d’esquerra”, li diu l’entrevistador. I la resposta és perfecta: “És ser humanista, tolerant, amb l’ambició que la gent visca tranquil·la i respectuosa amb els altres”. Ai, que pense jo: que poca gent que es diu d’esquerra entén aquesta esquerra antiga que vol dir el contrari de l’egoisme, del dirigisme, de la prepotència, de la demagògia, de la hipocresia, de la falsedat. Per coses així, val la pena lluitar tota la vida: cent anys, o cent i un. Bausset, vist com han anat tantes coses, no sols estava decebut: tenia també fàstic. Entenc que tinguera ganes de morir-se, després d’haver viscut un segle. “I té por de morir-se?”, li pregunten. “No, en absolut: sé que m’adormiré, i s’ha acabat”. “Vosté és cristià?”. “Sí”. “De manera que, quan es morirà…”. “Quan em moriré se’m menjaran els cucs: això si m’enterren, que jo preferisc que m’incineren i em llancen al mar, perquè sóc darwinista i sé que la vida va nàixer en el mar”. “Però llavors, Déu existeix o no?”. “I jo què sé (silenci): sóc agnòstic”. “No ha dit que és cristià?”. “Bé, sí”. “I per vosté seria una decepció que no existira Déu”. “Sí”. I ací s’acaba. Ara Bausset ha mort, i veurà cada setmana des del cel la partida del trinquet de Pelayo.