Mecenes ideològics

Des que Walter Benjamin va llançar una crida “als creadors d’esquerres per alinear-se amb el proletariat” (El autor como productor, 1934), els intents de l’artista per transformar l’aparell del sistema no han deixat de sembrar el segle XX d’episodis i corrents artístics. Assumir un lloc al costat del treballador suposava anar més enllà de les problemàtiques productivistes com a desafiament de la mateixa activitat de representació. Però quina mena de lloc era aquest? El d’un benefactor, el d’un mecenes ideològic? Per a Benjamin es tractava d’un lloc impossible, ja que la solidaritat que explicava havia de ser en la pràctica material i no tant en l’actitud política.

Durant els setanta i vuitanta, l’artista etnògraf creu trobar un d’aquests llocs en l’altre social, però ràpidament el museu/institució codifica aquestes noves pràctiques situant aquest artista com a intèrpret del text cultural, un ego ideal vestit com un arxiver en cap però amb una gran arrogància i ansietat social. D’aquesta manera, l’antropologia artística participarà dels models contradictoris que dominaran la creació contemporània: d’una banda, la mort de l’autor; de l’altra, la revivificació del mite de l’Altre que ara no viu en l’exterioritat sinó integrat en el sistema de l’art.

Dues exposicions a Barcelona busquen reflectir el patronatge ideològic en un supòsit realista, si bé en ambdós casos la formalització de les obres resulta feble, quan no banal, fins al punt que al visitant li costarà entendre el sentit dels treballs i la seva disseminació discursiva en l’espai. A Àngels Barcelona, Daniela Ortiz (Cuzco, 1985), proposa un exemple de com la tasca de l’artista-etnògraf ha de ser contextual: l’exploració del treballador com a subjecte social marcat per la diferència (sexual, ètnica, econòmica). Ortiz tracta la manca de feina i de casa com un lloc per a l’art i l’emmarca en l’actual crisi econòmica i moment de fort creixement de desocupació. I així, proposa la inversió de la forma comuna dels moviments migratoris previs a la depressió econòmica amb la convocatòria d’un lloc de treball al Perú. A partir d’un anunci penjat al web www.loquo.com, preselecciona onze persones (tots homes i espanyols). Finalment, només un aconseguirà la feina com a obrer en el sector de la construcció. Les fotografies dels candidats i un vídeo amb les entrevistes i altres documents esbossen un mapa laboral del nou ordre global on l’autoritat econòmica, i no la social, s’apropia el dret del control dels fluxos migratoris. Malgrat la perspicàcia d’aquesta obra, titulada Inversió —tenint present la doble accepció del títol—, un enfocament deconstructiu semblant podria deixar aflorar la duplicitat de certes tàctiques cíniques en les quals l’artista, la galeria i el museu solen incórrer: l’ètica de la crítica i el nou estatus de l’obra resultant dins del mercat. Per dissipar dubtes, seria convenient que l’artista proporcionés in-formació sobre la identitat de l’empresari (col·leccionista?, mecenes?) que es fa càrrec de la producció de l’obra i de la contractació de l’individu. I, en el cas que la galeria vengués l’obra, el treballador seria recompensat amb alguna cosa més que el lloc de treball.

Per la seva banda, Fran Meana (Avilés, 1982) articula el seu relat al voltant d’un vídeo, documents i objectes trobats per narrar la història d’un individu que durant els anys cinquanta emigra a Veneçuela amb la il·lusió de prosperar. El seu fracàs i posterior retorn al nord d’Espanya, en ple procés de reconversió de les drassanes asturianes, el porten a emprendre un projecte utòpic en una fàbrica: la creació d’una màquina de moviment continu. La feina de Meana s’extravia per petites anècdotes i ficcions que intenten donar validesa a la idea que “algunes coses no funcionen però tot i així són útils”, alhora que traça un paral·lelisme amb l’ús de materials industrials d’artistes com Robert Smithson o Richard Serra. El resultat és un desgavell d’imatges i materials, una exposició impossible de reajustar antro-pològicament com a lloc de compromís, ni tan sols en la nostra imaginació.