La Crida Nacional, el ‘melting pot’ independentista

Després de la presentació de la Crida Nacional per la República dilluns passat, 16 de juliol, a Barcelona, Pilar Rahola expressava en la seva columna a La Vanguardia que en el rerefons del nou projecte independentista liderat per Carles Puigdemont hi havia subjacent “la dialèctica entre la idea de partit clàssic i la de gran moviment a l’estil de l’Scottish National Party” (SNP). La metàfora de la columnista propera a l’expresident d’assimilar la Crida al partit d’Alex Salmond ha estat la més utilitzada pel conjunt d’analistes per intentar explicar en què consisteix la Crida.

La seva assimilació amb l’SNP no és més que una simplificació basada en el fet que aquest últim és hegemònic en l’independentisme escocès. No obstant això, com dibuixa el professor de la Universitat de Stirling Peter Lynch a SNP: The History of the Scottish National Party, aquest no és un moviment sinó un partit polític tradicional que s’ha modernitzat. Ivan Serrano, professor de Ciència Política a la Universitat Oberta de Catalunya, considera que a Catalunya “és molt important la societat civil organitzada, mentre que a Escòcia la mobilització social és més vertical i es canalitza a través dels partits. L’SNP no rep tanta pressió des del carrer per canviar l’agenda política”.

Andrew Dowling, historiador de la Universitat de Cardiff, coincideix a assenyalar que “la societat catalana és estructuralment diferent de l’escocesa. La immigració d’altres llocs del Regne Unit a Escòcia és molt minoritària, al voltant d’un 6%. La societat escocesa és molt homogènia. No és el cas de Catalunya”. L’autor de The Rise of Catalan Independence: Spain’s Territorial Crisis, afegeix que l’SNP, fundat el 1934, “va trigar molts anys a ser hegemònic i només ho va aconseguir quan va fer un gir cap a l’esquerra després dels seixanta”.

De fet, la Crida, segons l’historiador Agustí Colomines, un dels seus màxims ideòlegs, s’inspira “en una combinació de l’Assemblea Nacional Catalana i del PSUC”. Des del punt de vista ideològic ho fa “en la resistència francesa perquè hi participava gent de tota procedència”. No debades, la seva sigla, CNR, es pot llegir també com a Consell Nacional de la Resistència, l’òrgan que va coordinar els moviments hostils al Govern de Vichy i va presidir Jean Moulin, delegat del general De Gaulle.

Des del punt de vista organitzatiu, el moviment pretén assemblar-se a La République en Marche!, que en menys d’un any va portar a l’Elisi Emmanuel Macron. Políticament, la Crida s’assemblarà a l’SNP en el sentit que tindrà agenda política més enllà de demanar la independència i que ho farà en l’espectre del centre-esquerra. Això, sens dubte, el farà entrar en competència amb l’espai natural d’ERC, que viu l’operació amb nerviosisme.

A més de Colomines, entre els promotors de la Crida hi ha Ferran Mascarell i persones que es defineixen d’esquerres, com Josep Ferrer i Llop, Germà Bel, Toni Morral o Aurora Madaula, entre d’altres. Des del vessant liberal s’hi sumen figures com Marc Guerrero, Elsa Artadi i Eduard Pujol. Serrano veu lògic que la Crida vulgui competir pel centre-esquerra “per aconseguir un mínim del 30% dels vots, perquè així és com es defineix la majoria de la població catalana”. I emfatitza que “els 50 diputats de Mas el 2012 que va ser un mal resultat electoral seria bo ara per al nou projecte, vista la fragmentació dels espais”.

L’objectiu de la Crida és trencar la dinàmica dels acords entre partits que, segons els seus impulsors, “ja s’ha provat i no funciona”. Per intentar aconseguir l’hegemonia, el moviment intentarà fer-ho a partir de la mobilització que permet el llegat emocional de l’1-O i els judicis als líders independentistes en les properes eleccions municipals i europees o fins i tot en unes catalanes anticipades. Es pretén amb això fer un pas més que l’ANC, que no participa en la contesa electoral, i un pas que no permet fer Junts per Catalunya, per ser una marca electoral massa lligada al PDeCAT.

L'atenció està posada ara en el conclave dels exconvergents d’aquest cap de setmana i en la seva decisió de participar o no en el nou moviment. El que es decideixi serà menys important del que es pressuposa. Els impulsors de la Crida no han gastat energies intentant aconseguir aliances prèvies amb ERC o Demòcrates perquè el que es pretén és que el projecte l’impulsi l’electorat d’ampli espectre. I, per tant, que siguin les bases qui buidin les altres formacions des de baix sense haver de passar pels peatges dels acords entre direccions. “En diuen populisme —resumeix Colomines—, però ni tan sols ho és en la mesura en què els moviments de resistència nacional ho són”. Ara s’ha de veure si en el camí a la consolidació de la Crida Carles Puigdemont abandonarà la militància al PDeCAT.