Cataglotismes

Del llatí os, oris (boca), en deriva el diminutiu osculum, boqueta, paraula que ha persistit en les llengües romàniques amb el sentit de petó: òscul.

Les produccions (poíesis, en grec) de la boca i de la llengua són allò que la Humanitat ha anat convertint en l’art (l’habilitat, la destresa) d’expressar continguts espirituals (poesia). D’una boca activa, que s’instrueix i que s’escodrinya, és d’on neix el que considerem “llenguatge poètic”, “registre literari”, utilitzant la parla en un nivell de ritualització total de la comunicació, jugant amb el protocol de transmissió mateix.

En l’afany d’embarbussament o en la voluntat elitista o extravagant de distanciar-se del llenguatge comú, hi ha actituds buco-vocals; vocalitzar terminologia insòlita (estrangerismes, onomatopeies, etcètera) o enfarfollar el sistema de pronúncia són pràctiques que desenvolupen una articulació poètica del discurs.

La boca, llavors, és el canal principal on s’origina la poesia. Diu el teòric del llenguatge i poeta francès Henri Meschonnic que, en hebreu, l’accent rítmic es diu Ta’am, que vol dir “el gust d’allò que hom té dins la boca”. Tots els treballs formals que portem a terme en la cavitat bucal a la recerca de generar un plaer d’embadaliment, d’emoció, de coneixement o d’avidesa, són labors poètiques.

Ho exemplifica perfectament l’evolució d’una paraula molt peculiar: cataglotisme, formada situant el prefix catà (sota) davant de l’arrel glossa (llengua).

En les seves primeres accepcions, un cataglotisme era un petó amb llengua, una morrejada amb intercanvi de saliva. De mica en mica, però, la paraula va anar carregant-se de contingut. Manuel Balasch la tradueix d’Aristòfanes com a “besoteig lasciu”, i apareix en fragments còmics de tota mena directament en el sentit d’obscenitat.

Més endavant, aquest “sota la llengua” ja esdevé una qüestió allunyada dels tractes carnals i ve a referir-se a un cant de dolçor “efeminada” (segons Eumaci, o Eustaci, el Macrembolita), i, encara més enllà en la distància respecte del besar, Filòstrat d’Atenes i Sinesi de Cirene li donen el significat d’“expressió refinada”, de “paraula rebuscada”, de composició que empra mots exquisits.

La parla selecta i distingida, l’elegància amanerada, és la versió figurada de la besada libidinosa, de la fiblada concupiscent de llavis i papil·les. La luxúria del llenguatge, la carícia lingual d’allò literari, és l’ús d’un lèxic estrambòtic, inusual, extraordinari.

Ara, doncs, establerta aquesta fórmula comparativa, imagina, lector, quin seria l’equivalent en les formes d’expressió literària de l’acció que havien de dur a terme les bruixes en la cerimònia de l’osculum infame, és a dir: besar l’anus del diable.

Un petó és una mossegada frustrada, deia Josep Pla.