La doctora Victòria Bertran

Victòria Bertran, assassinada aquest dilluns pel periodista Alfons Quintà, era la meva doctora. Diuen que la parella estava en crisi, que ella ho volia deixar. No ho sé. Sóc incapaç d’imaginar-los com a parella, no tenien res a veure. He passat aquest matí pel CAP de les Corts per confirmar el drama i molta gent semblava aliena a la notícia: ho sabran d’aquí a uns dies. Qualsevol dona assassinada és igual d’important, i cadascuna deixa un buit: sempre hi ha algú que sent que li han arrencat un tros de vida, més gros o més superficial. No hi ha diferència. Però quan et toca de prop, d’alguna manera també ets una víctima.

La Victòria era serena i empàtica, una professional excel·lent. Generava confiança, tenia sentit de l’humor, era prudent i entenimentada. Malgrat que sabia qui era jo, mai em va fer cap comentari sobre aquesta estranya parella que havia constituït. De manera que ara només em queda una impotència enorme. No estic segura que la societat pugui fer gaire més contra la violència de gènere, potser una protecció més gran de les dones que denuncien. Però sé, per altres casos, que moltes dones no fan el pas perquè saben que això és destapar definitivament la caixa dels trons i pensen que, mentrestant, poden controlar la situació. Tenen por, però se l’empassen. Això ho sabem i som conscients de totes les violències que les dones suportem en aquesta societat. Les discutim, les comentem.

Jo crec, sincerament, que és hora que aquesta reflexió la facin els homes. Que prenguin consciència que porten dins aquest instint depredador, que normalment no es manifesta però que pot aparèixer en una crisi, sobretot si s’hi barreja l’orgull, la desesperació o aquell odi instantani de les situacions finals, que hauria de durar segons però pot portar a fer un disbarat. Són els homes els qui han d’estar preparats per doblegar aquest instint si se’l reconeixen, per fer-lo callar, per fugir-ne. Respecto profundament aquells que se suïciden. Tothom té dret a decidir què és vida i què no ho és. Però no hi ha cap raó per matar l’altra. Mata’t, si vols, però deixa viure. Per favor.