Bandera blanca

Convergència ha tret la bandera blanca. Ho va fer a la Ser Francesc Homs, candidat a les eleccions generals. Homs és una peça clau del nucli dur del president Mas, encara que l'harmonia no regna a la família convergent. Va anunciar que anava a Madrid amb la intenció de “negociar i pactar”. Va proclamar el triomf del principi de realitat: “No som tan forts per poder imposar la independència unilateralment”. Sense renunciar a la independència, va deixar clar que no estava a l'ordre del dia. Va relativitzar la declaració de desconnexió. I va confiar que després de les generals, en interès de tothom, s'obrirà espai per als acords. Tornar a començar? Sonava la música de la Convergència de sempre, la que cíclicament apujava el to de les seves reivindicacions per entrar a negociar amb avantatge. Només que aquesta vegada ha anat molt lluny. Tan lluny que les paraules d'Homs deuen haver produït vertígens.

Homs no va fer ni una sola apel·lació a la CUP, com si la sort ja estigués tirada. La seva vista estava posada en el seu electorat natural per al 20-D i per a les hipotètiques eleccions del març. Les seves paraules sonaven a recomposició tàctica. Les eleccions tradueixen la realitat política en termes comptants. I el 27-S es va veure que la suma no sortia. Una equivocada estratègia d'acceleració permanent, sobre la qual Mas intenta fer equilibris malgrat les adversitats, ha col·locat Convergència en situació de risc. El problema és que l'independentisme ha arribat més lluny que mai i canviar el ritme requereix temps i encert. Les expectatives generades han estat molt altes.

Convergència ha vist com la gestió dels resultats del 27-S provocava el desconcert a les bases i amenaçava de trencar els vincles amb els poders econòmics locals, que sempre l'han vist com a casa pròpia. Paga ara dos errors de manual: la declaració de desconnexió i les concessions a la CUP. Al nacionalisme moderat li ha entrat el pànic. Mas, amb la declaració, es va tancar qualsevol via alternativa per a la seva investidura. Repetir eleccions sembla inevitable.

La prioritat ja no és la independència sinó la disputa per l'hegemonia en l'àmbit sobiranista. Convergència ha comprès que des del 27-S tot jugava a favor d'Esquerra Republicana. I ara demana una pausa en el procés i treu la bandera blanca. A Madrid no li posaran les coses fàcils, l'esperen amb ganes. I a Catalunya serà complicat d'explicar, en un clima de frustració i desconfiança. De moment comença la batalla mediàtica per determinar el culpable d'aquesta aturada. La CUP, que tan simpàtica resultava, serà ràpidament demonitzada. Esquerra juga amb l'avantatge de no haver-se mogut mai d'on era. Convergència frena, però l'independentisme continua.