Decisives com mai

Sense perjudici del moment fundacional que van representar les primeres eleccions generals (1977) després de la mort de Franco, i la no menys significativa victòria socialista del 1982 després del 23-F i altres temptatives colpistes, no hi ha dubte de la transcendència dels comicis que el president del Govern convocarà demà pel 20 de desembre. La cohesió territorial d'Espanya mai ha estat tan afectada com ara, a causa del cisma obert a Catalunya per la tensió separatista i pels tortuosos camins recorreguts per dur a terme el projecte de “desconnexió” d'Espanya.

Per això cobren més significació les paraules del Rei en el lliurament dels premis Princesa d'Astúries, defensant la necessitat d'apartar-se de “tot el que pretengui assenyalar, diferenciar o rebutjar l'altre”. Les al·lusions de Felip VI al fet que “ningú construeixi murs amb els sentiments” i el suport a la legalitat i els principis constitucionals com a garantia dels drets i llibertats de tots són tan assenyades com carregades de simbolisme. Donen compte de la profunda preocupació de la màxima autoritat de l'Estat, des de la seva posició constitucional al marge dels partits, per mantenir la unitat i evitar les fractures socials, quan el país afronta el final d'un cicle electoral que s'ha allargat excessivament en el transcurs del 2015.

Aquests comicis se situen també a la sortida d'una perllongada crisi econòmica, que ha posat a prova alguns dels consensos bàsics de la societat i ha accentuat les desigualtats preexistents. Davant els electors es confrontaran diversos models polítics: o bé la continuïtat reivindicada pel Partit Popular i el seu líder, Mariano Rajoy, que ha estirat la legislatura tant com ha pogut per esgarrapar un resultat que doni suport al seu balanç; o les solucions presentades per les forces i els altres dirigents que competeixen pel poder estatal.

El que per descomptat manca de precedents és la porfídia entre més partits dels habituals. No hi ha hagut mai uns comicis d'àmbit nacional, des de la Transició, en què fins a quatre forces s'hagin disputat les opcions de govern, allunyant-se de la competència essencialment bipartidista que va caracteritzar les eleccions generals precedents. La polarització entre el centredreta (primer sota les sigles d'UCD, després de les del PP) i els socialistes dóna pas a una cita amb les urnes de la qual, excepte enormes sorpreses, sortiran unes Corts més fragmentades que les anteriors, consumant el final de la majoria absoluta d'un sol partit.

Això no vol dir que el Govern futur estigui condemnat a recolzar-se en majories febles, sinó que el quòrum de diputats que sostenen l'inquilí de la Moncloa haurà de ser el fruit d'acords o coalicions; en definitiva, de qui pacti amb qui a partir de la decisió dels votants sobre les opcions en lliça. Cosa que aconsella substituir les habituals campanyes amb cara de pomes agres per una altra de veritables explicacions i debat sobre projectes.

S'acosta el moment en què els ciutadans tindran l'oportunitat de sancionar quina serà la sortida de les diverses crisis que ha viscut Espanya durant els últims anys per mitjà d'un pronunciament massiu a les urnes.