La troica destrossa Samaràs

“Prou retallades”, va ser el lema d'Andonis Samaràs i el seu dretà Nova Democràcia a les eleccions europees del maig. No va calcular la impassibilitat de la troica (FMI, BCE i Comissió Europea), que després, a la tardor, no va cedir ni un pam a la queixa samaritana: “No ens tragueu la catifa sota els peus”.

La poca traça és de manual. A qui se li acudeix ser inflexible quan les centrals de Washington, Frankfurt i Brussel·les ja prediquen menys austeritat i molta més inversió?

A qui exigir un alça del preu dels medicaments en plena catàstrofe sanitària, amb tancament de policlíniques, caiguda anual del 9% en la despesa sanitària, (tots i cadascun dels anys des del 2009), copagament creixent i desproveïment general de fàrmacs? O rebaixar més les pensions, quan ja es va fer el 2011 (d'un 20% a un 40%) i el 2012 (del 5% al 10% addicional)? Volien destrossar l'únic líder pro rigor pressupostari encara capaç de liderar?

Ningú seriós discuteix la necessitat de quadrar comptes. Però ningú que no sigui un frívol pot sostenir que la troica no es va passar de rosca sobre el terreny en aquesta obstinació, com el típic profe que només amenaça amb el suspens el mal estudiant (i Grecia sempre ho va ser) però mai li ofereix classes de reforç. El pitjor és que tots estaven advertits d'aquesta mala execució. I es va veure que no la modificaven.

Un assenyat estudi econòmic va sostenir que en el primer rescat “les presumpcions de la troica” sobre la ràpida recuperació de l'economia grega “es van demostrar irreals” (“EU-IMF assistance to euro area counties, an early assesment”, maig 2013, www.bruegel.org).

I el Parlament Europeu va concloure que van ser “errònies”, en el seu informe 497.744, febrer del 2014. El seu coordinador, l'eurodiputat socialista espanyol Alejandro Cercas, va acusar els de la troica d'actuar més com a “carnissers” que com a “cirurgians”.

A més, les tres institucions involucrades es van enredar en una terrible disputa des que al juny del 2013 un informe confidencial de l'FMI va formular una severa autocrítica: el rescat “va assumir inicialment un multiplicador de només el 0,5%” —o sigui, que cada punt de retallada en la despesa només suposaria mig punt de caiguda del PIB—, una cosa “massa optimista”.

No importa gaire qui dels tres tingués raó. La qüestió clau és que una política que es podria fins i tot compartir-se, si s'aplica tan erròniament, fabrica daltabaixos socials. I doncs, per exigir obediència cega a qui la va dictar, es requereix almenys un mea culpa en regla. Que encara està pendent.