Grècia sense dogmes

El Parlament grec ha estat incapaç de triar nou president de la República, en una mostra més de l'escassa consistència de la seva classe política. A la dreta que lidera el primer ministre, Andonis Samaràs –no a la UE ni a cap soci europeu– corresponia la decisió sobirana sobre aquest afer. I ha fracassat. Hauria pogut buscar un candidat de consens; hauria pogut oferir contrapartides. Però la seva aposta es va frustrar per suport insuficient.

La situació condueix a eleccions anticipades. Pot semblar un experiment atractiu per a uns quants, dins i fora del país –inclosos els que veuen Grècia com a laboratori i acaricien en el caos veí un triomf propi proper–, però contraria la majoria de grecs, que prefereixen la complexa estabilitat actual. I implica una innecessària incertesa a la UE, pels eventuals efectes d'aquesta nova crisi (just quan la depreciació del petroli i el dòlar fort estaven animant el creixement econòmic continental i la creació d'ocupació). L'FMI, per part seva, va anunciar la suspensió de negociacions per al desemborsament de les ajudes.

Els grecs decidiran el seu futur, sobiranament. Però com que la sobirania nacional és avui declinant, relativa i compartida, els convindrà considerar l'opinió de la resta dels europeus, als quals estan lligats políticament, econòmicament i monetàriament. L'opinió majoritària i transversal dels espanyols, i probablement dels europeus, tendeix a distanciar-se dels dogmes extremistes en la interpretació de la crisi de l'euro, i concretament de la grega. En totes dues la responsabilitat ha estat compartida, entre creditors i deutors, entre els del nord i els mediterranis, entre centrals i perifèrics; entre rics i pobres. La culpa ni és només de Berlín ni és només d'Atenes.

En efecte, la política d'excessiva austeritat patrocinada per Alemanya ha desembocat en una devaluació interna de ferotges conseqüències socials, però també ha anat acompanyada de contribucions solidàries al rescat d'Atenes, per mal dissenyat que estigués. En sentit invers, l'excés de despesa, el balafiament i la corrupció emparades en uns tipus d'interès barats han anat igualats a la incompetència administrativa i l'absència d'estructures públiques (cadastre, inspecció d'hisenda, estadística), imputables només a la responsabilitat estrictament nacional.

Ara s'obre una etapa preelectoral en què, per fer més espectacle, sobresortiran els dogmes oposats. Uns tendiran a insultar els grecs per la seva incompetència: que s'ho empassin (i compleixin els pactes) serà el seu lema. Uns altres estigmatitzaran el conjunt dels europeus per la miopia de la seva política econòmica: que paguin pels seus errors (i condonin el deute exterior: no dels bancs, sinó dels Estats, dels ciutadans, espanyols inclosos), serà la seva consigna. Entre aquests dos dogmes haurà de sorgir una renegociació, com la prevista per al tercer rescat. Perquè aquesta no és una història de bons i dolents.